En Phillip, un cop finalitzada la jornada, es dirigeix a l’estació per agafar el metro cap a casa, aquest s’atura just davant d’ell. Les portes s’obren i ell puja i s’asseu al seient més proper a la paret. El tren és gairebé buit. Agafa el mòbil, endolla els auriculars i fa sonar la cançó que li marcarà per sempre. 

En Phillip gaudeix d’aquest moment de tranquil·litat després d’un llarg dia de treball, però, de sobte, el metro frena de cop i la inèrcia fa que el nostre protagonista  rebi un fort cop al cap amb la barra per subjectar-se. No obstant això, en Phillip fa cas omís a l’accident que acaba d’ocórrer i tracta de continuar gaudint del viatge. Finalment, arriba al seu destí. 

Arriba l’endemà i res ocorre fins que es troba a la mateixa situació que el dia anterior. En Phillip puja al tren, seu, i no li cal endollar els auriculars perquè un so estrident i monòton s’esmicola dins el seu cap i li fa tancar els ulls. Quan els aconsegueix tornar a obrir, s’adona que no és al metro. De fet, és a casa seva, al lavabo. D’acord, haurà estat un somni. El protagonista s’apropa a la pica per mullar-se una mica la cara i intentar despertar. Quan s’apropa, però, involuntàriament veu el seu reflex al mirall i no es veu a ell, sinó a una mena d’escarabat de la mida d’un gos mitjà. Amb un crit esgarrifador torna mentalment al tren, arriba a la parada i baixa.

S’escolta el timbre i en Phillip comença a recollir les seves pertinences i surt de l’aula per dirigir-se a la parada de metro. Com és d’esperar, la situació es torna a repetir. Just abans d’endollar els auriculars. Soroll estrident, tancar els ulls, obrir-los… Avui és enmig del bullici, a les profunditats de la ciutat. Milers de milions de persones sense cara topen amb ell, creuen sense tenir en compte l’existència del professor, que, és clar, torna a tenir aspecte d’escarabat. Se sent la cinquena disminuïda que indica l’aproximació a la parada d’en Phillip i aquest aconsegueix tornar mentalment al metro.

L’endemà, torna a ocórrer el mateix. En Phillip puja al metro, intencionadament no fa l’intent d’endollar els auriculars, però, així i tot, torna a viatjar mentalment. Avui es troba a l’espai. Avui és brossa espacial que orbita al voltant dels planetes del sistema solar. Aconsegueix apropar-se a Júpiter i sent que aquest produeix una nota específica mentre orbita. Llavors és quan l’escarabat recorda aquella teoria Pitagòrica de l’”Harmonia de les esferes”. En Phillip, emocionat, comprova una per una les notes que produeixen la resta de planetes fins que, com sempre, sent l’interval que indica la fi del seu viatge.

A la tornada a casa s'adona que a cap d’aquestes al·lucinacions estranyes se sentia cap mena de so ni soroll. Ni el crit del primer dia, ni les passes del bullici de la ciutat al segon… Només ha estat capaç de sentir l’Harmonia de les esferes. És divendres, demà, dissabte; demà passat, diumenge. En Phillip s’obsessiona amb el tema i no es veu capaç d’aguantar sense pujar al metro fins dilluns que torni de la feina. 

Aquests dos dies, els utilitza per cercar informació sobre aquella vella teoria que ha tingut l’oportunitat de confirmar. Tracta de processar la informació que li és revelada com si d’un enigma d’una masmorra es tractés. Llavors comença a relacionar conceptes. La rutina, el silenci, l’Harmonia de les esferes… La rutina, el silenci, l’Harmonia de les esferes… La rutina, el silenci, l’Harmonia de les esferes… La rutina, el silenci, l’Harmonia de les esferes… 

Finalment, arriba el tan desitjat dilluns pel nostre protagonista i més concretament, el moment de pujar al metro. Com és usual, la seva ment l’extreu d’aquell metro rutinari. Avui només hi ha negre. Avui només hi ha negre i no hi ha planetes ni música ni res. Què és allò que ha estat ignorant completament a la seva recerca? Efectivament, el fet que només és un escarabat. I què passa amb els escarabats? De sobte, es veu un peu gegant a sobre seu i l’aplastufa amb força. “Kkkccrsssshhhh”